"Per què s’entesta vostè a tornar-me a la vida?" Aquesta és la pregunta que Anna Maria Martínez Sagi (o Ana María, segons qui i on se’n parli) va fer a l’escriptor Juan Manuel de Prada quan aquest li va dir que volia fer un llibre de la seva història. Poeta, periodista, esportista, pionera feminista i la primera dona directiva del Futbol Club Barcelona, Martinez Sagi encarna el geni renaixentista portat al gènere femení i a l’època contemporània. Una figura destacada durant la dècada dels anys trenta que, amb la guerra civil, va caure en l’oblit. Retrobada a Moià el 1997 per l’escriptor de Barakaldo, Martínez Sagi és, actualment, un referent de la cultura, l’esport i el feminisme.

Anna M. Martínez Sagi va néixer el 16 de febrer de 1907 al carrer Bailèn de Barcelona. El seu pare, Josep Martínez Tatxé, era un empresari tèxtil que mantenia a una família benestant de la burgesia catalana; com manava l’època, renegaven de la llengua popular. "A casa consideraven que el català no era una llengua culta", explica De Prada al documental La Sagi, una pionera del Barça. I, de fet, ella es va educar amb les germanes de Sant Josep de Cluny en francès i en castellà, llengua amb la qual faria les seves primeres passes en la premsa escrita.

Amb només dinou anys, Sagi va publicar la seva primera col·laboració al suplement femení de Las Noticias i aviat es va fer un lloc en el món del periodisme signant poemes, proses amoroses, opinions, entrevistes i articles diversos a El Día Gráfico i a les revistes Crònica i Lecturas. "Va tenir una molt bona acollida a la premsa de dretes madrilenya", explica De Prada i, de fet, el seu primer llibre de poemes, Caminos (1929), va tenir un gran ressò. De l’èxit en sorgiria l’únic i gran amor: Elisabeth Mulder.

El 1932, Mulder i Sagi van anar a passar les vacances de Pasqua a Mallorca: es van enamorar. Però la seva lluna de mel va ser fugaç; tan bon punt la mare de Sagi se’n va assabentar, va forçar la seva separació: "mai més es tornarien a veure", assegura De Prada en el documental. Així i tot Sagi tampoc mai no giraria full i, quan De Prada la va entrevistar, "l’irritava profundament que jo no conegués l’obra de Mulder", continua l’escriptor.

Tanmateix, la història d’amor no és l’únic esdeveniment que va canviar la vida de Sagi. Arran de la seva creixent popularitat, el 1930 comença a col·laborar amb La Rambla de Josep Sunyol, el qual li proposaria d’assumir la direcció del Barça el 1931. Tot i que al principi va dubtar, Martínez Sagi va agafar amb força el seu rol com a promotora de l’esport femení. La periodista-poeta, que també era atleta, havia practicat la natació, el rem, el bàsquet, el tenis i l’atletisme, havia sigut Campiona de Catalunya de llançament de javelina (1931) i ara, després de col·laborar amb la fundació del Club Femení d’Esports (1928) es disposava a fer arribar el FCB a les dones. Però no va ser-li fàcil fer-se un lloc entre aquells "senyors que fumaven puros sense demanar permís", com els descrivia ella. De fet, afirmava, "no em van deixar fer res. Vaig proposar d’obrir una biblioteca per a dones al club, perquè els llibres eren cars i les dones s’havien de formar, però els va semblar que no tenia gens d’importància". A la directiva, només s’hi va estar un any.

De la seu blaugrana, Sagi, que en aquell moment s’havia guanyat una reputació impecable i havia publicat el seu segon recull de poemes, Inquietud (1932) —la inspiració del qual, es diu, era el seu amor frustrat per Mulder—, va passar a ser secretaria a l’Ajuntament de Barcelona, però no per massa temps. Amb l’esclat de la Guerra Civil demana permís per anar-se’n com a corresponsal de guerra pel Daily Mail i El Tiempo de Bogotà, i, paral·lelament, publica cròniques de la guerra al diari La Noche. Però estar a primera línia li sortiria car i, ferida de metralla, és evacuada a Barcelona per posteriorment i coincidint amb la victòria de Franco, exiliar-se a París.

"Sagi era a la capital francesa quan els nazis la van ocupar", diu De Prada al documental sobre la periodista republicana; i, com era d’esperar, es va dedicar a lluitar en contra del règim. "Feia passar jueus fins a Canes per a hostatjar-los en un convent", continua l’escriptor. En efecte, Sagi es va salvar pels pèls: la Gestapo es va presentar de sorpresa al seu apartament i ella es va amagar a la llinda de la finestra. Des d’aleshores, va viure amagada a Canes fins que es va traslladar a Montauroux. D’aquesta època data el seu cultiu de flors per a fer perfums i la seva feina de decoradora de "cases de milionaris", com ella mateixa les anomenava. I entre llums d’aranya i rajoles de colors, Sagi va trobar el moment per a fer de guia turística a estudiants americans, feina a mitja jornada que la va portar a la Universitat Urbana d’Illinois a treballar com a professora fins a finals dels anys setanta quan, enyorada de la seva pàtria va tornar a casa. Però aquí ja no la volia recordar ningú.

"Va veure a La Vanguardia un anunci que lloava les virtuts de Moià", diu De Prada, i allà és on l’escriptor la va trobar el 1997. Anna Maria Martínez Sagi va morir el 2 de febrer del 2000 a la residència de Santpedor, just el dia que De Prada n’acabava el llibre i just abans que li arribés, de retorn, el reconeixement que l’exili li havia robat. El 2 de maig del 1998, Regió7 dedicava la Revista de la setmana a Anna Maria Martínez Sagi. Era la història del redescobriment d’aquesta poetessa establerta al Bages i la recerca de Juan Manuel de Prada per reivindicar-la. Un dels carrers de Santpedor porta el seu nom.

Subscriu-te per seguir llegint