Cada vegada que el meu fill marxa al lloc on viu sens trenca una mica el cor. La primera vegada que va marxar era per provar una experiència fora de casa. Però prest farà tres anys que viu lluny. Allà es pot permetre viure amb dignitat. Te un sou digne i viu a una casa compartida amb unes condicions dignes. Abans d anar-se’n molts d’ estius va estar fent feina aquí a ca nostra. Els sous eren ridículs, alguns no li cobrien pràcticament la benzina . Quan va arribar a aconseguir feines mes bones tampoc podia anar-se’n a llogar un pis. Fa quatre anys que no torna a casa perquè a aquí no es lloc on viure ; créixer amb dignitat es poder tenir el teu propi projecte fora dels pares. Tenim famílies que els seus fills viuran amb els pares no sabem fins quan; joves que no es plantegen tenir fills perquè no tenen ni espai físic on veure’ls creixer, alguns no estan compartint pis sino habitacions. Jo voldria que els nostres joves com ara el meu fill viure afora sigui una aventura no una necessitat, sigui una elecció no un exili.

Ell ha vingut pagant-se els bitllets i molts dels gastos. S ha sorprès del preus caríssims que tenim aquí, conscient que ara si te un sou digne. «Aquí es molt difícil la vida».

Sempre ens hem sentit uns privilegiats per el fet d haver nascut en aquesta hermosa illa. Protegir aquí la vida i la nostra cultura no es sols una decisió personal, també es una decisió col.lectiva. Política.

Per això erem a la Manifestació del diumenge 26 J. Però no esperava que en un estat democràtic el meu crit d auxili estàs amenaçat per una Policia d’Estat que ens ve a dir que no només ens hem de menjar amb patates que els nostres fills no puguin viure a ca nostra sino que no tenim dret ni a la Queixa.

Una cosa ha de quedar clara ... que tants de mallorquins acabem al carrer cridant es que hem d’estat molt i molt farts, per que sempre hem estat un col·lectiu callat i submís.