Els pares de tres menors de 12 i 13 anys de Tarragona van rebre el passat 19 de juny la pitjor de les notícies: els seus fills, que havien anat a banyar-se sols i sense la supervisió d’un adult a la platja de l’Arrabassada, s’havien ofegat al mar. Un d’ells va morir a l’aigua i els altres dos van morir ja a l’hospital. Més enllà de la commoció per la tragèdia, el succés va generar durant aquelles hores nombrosos comentaris a les xarxes socials sobre la idoneïtat, o no, que nois tan joves passessin un dia de platja sense la companyia d’un adult.
Els pares de tres menors de 12 i 13 anys de Tarragona van rebre el passat 19 de juny la pitjor de les notícies: els seus fills, que havien anat a banyar-se sols i sense la supervisió d’un adult a la platja de l’Arrabassada, s’havien ofegat al mar. Un d’ells va morir a l’aigua i els altres dos van morir ja a l’hospital. Més enllà de la commoció per la tragèdia, el succés va generar durant aquelles hores nombrosos comentaris a les xarxes socials sobre la idoneïtat, o no, que nois tan joves passessin un dia de platja sense la companyia d’un adult.
Els missatges de retret cap als pares per haver autoritzat l’excursió van propiciar un debat públic sobre la gestió de l’autonomia dels menors en què hi ha més preguntes que respostes concloents i que té difícil resolució. L'Albert, pare d’un noi de 14 anys que aquest estiu ha començat a anar a la platja amb els seus amics després d’insistir-hi molt, es pregunta: «A partir de quina edat se’ls pot deixar anar sols a nedar? Com se’ls pot prevenir dels riscos que la seva immaduresa els impedeix veure? Quin és l’equilibri entre fomentar la seva autonomia i protegir-lo de perills inadequats per a la seva edat?».
Sense reglesPsicòlegs, educadors i professionals acostumats a tractar amb menors coincideixen a reconèixer que no hi ha regles universals a l’hora d’avaluar la capacitat dels nois per valer-se per si sols, ni és possible assenyalar, com a norma general, una edat de l’adolescència a partir de la qual se’ls pugui considerar preparats per viure experiències com banyar-se en una platja o en un riu sense la supervisió d’un adult.
«No depèn de l’edat del menor, sinó del seu grau de maduresa, que és una cosa progressiva i canviant, com tot el que viuen en aquesta etapa de la vida», apunta Èlia Sasot, psicòloga infantil i juvenil del Centre Mèdic Teknon.
La llei és clara i taxativa a l’hora d’assenyalar quan un menor pot treballar (16 anys), comprar tabac (18) o contraure matrimoni (16), però mesurar una cosa tan difusa i subjectiva com «el grau de maduresa» d’un púber no és fàcil. Sasot proposa un criteri per orientar els pares: preguntar als fills com resoldrien imprevistos que poguessin passar.
«Un noi que és capaç de demanar auxili si es produeix un accident o que sap què ha de fer si a un amic li dona un coma etílic en una discoteca demostra maduresa independentment de l’edat que tingui», considera la psicòloga, que s’atreveix a mullar-se en el debat sobre el succés de Tarragona: «Probablement, als 12 anys els faltava maduresa per anar sols a nedar a la platja i hauria estat convenient la companyia d’un adult. En canvi, als 14 anys és habitual que sàpiguen resoldre una contingència que es produeixi a l’aigua», observa.
Coses de gransL’adolescència és una etapa de la vida caracteritzada per l’exploració i l’aprenentatge, en què els nois i noies se senten cridats a fer «coses de grans» amb la fascinació —i també la inexperiència— del debutant. És quan es donen els primers petons, es viuen les primeres festes i es fan els primers viatges sense la presència dels pares, encara que sí amb professors o monitors.
L’exposició a aquestes noves experiències és l’única manera que existeix d’aprendre a afrontar-les i, davant el dilema de permetre-les o prohibir-les, l’expert en relacions Vicent Ginés distingeix dos perfils extrems de pares, tots dos rebutjables: «N’hi ha que, per no haver d’enfrontar-se a les seves pròpies pors, tendeixen a sobreprotegir-los i no els permeten fer res, i així en frenen el desenvolupament. I n’hi ha d’altres que, per no discutir amb els fills ni tenir conflictes a casa, els concedeixen tot el que demanen, exposant-los de vegades a riscos inadequats per a aquestes edats», distingeix.
Facilitar el desenvolupamentAl mig hi hauria els qui assumeixen que els seus fills ja no són els nens que eren i que han de tenir experiències noves per facilitar-ne el desenvolupament, però havent-los explicat prèviament els riscos que comporten.
«La clau és parlar amb ells i preguntar-los: ets conscient del perill que té nedar al mar? Saps què et pot passar si tens relacions sexuals sense protecció? Coneixes les conseqüències de beure alcohol sense moderació? Si la resposta és no, és que no estan preparats per viure aquestes experiències», explica l’autor de ¡No lo mates todavía!, un manual en què ofereix consells pràctics als pares d’adolescents.
Aquest formador es resisteix a prendre partit en el debat sobre la tragèdia dels nois de Tarragona. «He conegut nois de 12 anys que van d’acampada des dels 7 anys, neden perfectament i coneixen els perills de les corrents marines, i d’altres de 16 que amb prou feines coneixen el mar», compara.
L’error habitual, destaca, és «creure que la maduresa la dona l’edat». «La maduresa la dona la consciència del perill que hi ha darrere de cada acció, però això només ho proporcionen l’experiència i el diàleg constant dels pares amb els menors. Cal educar-los, però també preparar-los per a la vida adulta», conclou.
Subscriu-te per seguir llegint