No sembla que el calendari d’estiu sigui el més exquisit per parlar de dones fetilleres (no em faria res signar un tracte cordial amb elles per apaivagar els rigors de les canícules roents), però no he pogut ajornar la pulsió de retre un petit tribut a la memòria del meu admirat escriptor llançanenc, amb el qual hem compartit un motiu d’interès sobre aquesta temàtica de cultura popular, que alguns savis volen definir com a carallada, tot i que són majoria els lobbistes qui fan córrer la bruixa per obtenir beneficis inconfessables.

Lector fidel de les seves cròniques Mar d’Amunt, vaig gaudir i aprofitar el suc d’articles com "Sant Silvestre, nit de bruixes" (31-XII-2018), que recordava el dixit del seu antic professor Joan Guillamet que aquesta nit és la festa major de les nostres bruixes; a "Bruixes empordaneses" (6-II-2022) manifestava que la fama de les dones voladores sobre escombres al nostre petit país se sustentava en dos factors primordials: el vi i la tramuntana; més recentment ("Bon any", 30-X-2025), abans d’anunciar la seva jubilació com a articulista en aquest setmanari, recollia la contalla escatològica de vells que les fetilleres podien rescabalar els poders perduts ensenyant el cul a la lluna el 31 de desembre.

Aquest mes de juny —poc abans de la Nit de Sant Joan, com marca la meva superstició particular— he publicat una plega de Contes de bruixes i bruixots altempordanesos en la qual vaig incloure el seu nom en la plana d’agraïments, i és que, pocs mesos abans del traspàs, en Josep Maria va tenir la gentilesa de facilitar-me dues històries de bruixeria del seu llibre Sol ponent (2000), exhaurit i de dificultosa troballa en les biblioteques. En un d’ells torna a posar el focus en la nit de Sant Silvestre, guarnida de noves anècdotes; a "L’ocellàs negre" va convertir en una narració breu la contalla que li havia explicat el seu avi, contalla que participa d’una tipologia pagesívola abundosa d’exemples de bruixes disfressades d’aus de mal averany a la nostra comarca.

A la introducció del llibre —sobre diversos aspectes de la bruixeria altempordanesa— no vaig incloure un apartat que aprofito com a afegitor en aquest espai: les bruixes en l’àmbit artístic de la pintura. No he fet cap recerca ad hoc sobre aquesta matèria; tanmateix, crec que l’altempordanesa ha estat una de les comarques catalanes on la bruixeria ha tingut una manifestació pictòrica de primer nivell.

La cançó infantil tradicional "Plou i fa sol" va tenir en temps reculats una lletra local a Figueres: "Fa sol i plou / les bruixes se pentinen. / fa sol i plou, / les bruixes fan on ou", que Fages de Climent incorporà al capítol "Plou i fa sol" de Les Bruixes de Llers (1924). Tres anys abans, Jaume Maurici (dins Les cançons de l’instant) havia publicat "Plou i fa sol", tres estrofes musicals amb una cantarella tendra i ensems enigmàtica en els versos de cloenda: Fa sol i plou / i l’aire es mou. / Les bruixes ploren / i s’esllangoren. / I en el llur plor, / - ni és tot dolor / ni és tot rialla,- / s’hi emmiralla / el fil de sol / estès d’un vol. El poemari de Fages i el poema de Maurici devien ser la font brolladora d’inspiració inicial dels artistes del grafit i del pinzell, amb una evolució posterior en formes, estils i continguts.

Sabut és que Salvador Dalí va il·lustrar Les bruixes de Llers, que conté el capítol "Sardana de bruixes" en clara al·lusió al títol de l’aquarel·la del jove artista (c. 1918?, 1920?), que va produir altres obres que emmarcaven figures femenines més o menys esgarrifoses, com ara el dibuix "Bruixes de la Tramuntana". Hi ha la teoria que el treball d’il·lustració del poemari de Fages s’havia encarregat en principi a la pintora, gravadora i dibuixant de Vilassar de Mar Maria Freser (pseudònim de Maria Ferrer i Puig), artista que en qualsevol cas ens va deixar per a la col·lecció empordanesa títols com "Danza de brujas", "Brujas soplando el fuego" o "Danza de brujas y brujos", que recorden l’expressionisme alemany d’aquella època.

Al Museu de l’Empordà podem apreciar mostres de l’etapa surrealista de Marià Baig Minobis (1906-1911), que aplegava figures populars com bruixes, gitanes i pallassos. De la primera sèrie destaquen "Bruixa a la finestra", "Bruixa del cistell", "Bruixa i cavall", "Bruixa pentinant-se", "Bruixes a l’aguait", "Bruixot" o "Tres bruixes". Per a la meva sensibilitat resulta especialment corprenedora l’obra del pintor també figuerenc Felip Vilà (1932-1980), que va plasmar en serigrafies o dibuixos a la tinta de cromàtica fosca l’ideari que la psique folklòrica atribuïa a la bruixa: dona vella, lletja, vídua solitària vestida de dol, de faccions dures i miserables, atrotinada pels estigmes públics. Les bruixes de Felip Vilà —com les seves gitanes, desheretades de la fortuna— practiquen la sororitat en dibuixos com "Plou i fa sol, les bruixes fan ganxet", i en d’altres no titulats en què apareixen com a cantaires abillades de blanc en un ritual pagà, en un aplec d’aquelarre, volant enjogassadament, preparant un ungüent... El dibuix d’una au sorneguera, "L’òliba", hauria servit per il·lustrar el poema homònim de la Montserrat Vayreda. Cal recordar que (Joan) Felip Vilà també va il·lustrar una edició de bibliòfil de Les bruixes de Llers (1977).

Sembla que la societat moderna ha perdut la temença i el respecte seculars per la bruixeria, que ha esdevingut mascota amansida tutti colori als cartells de festa (la Bruixa Esbojarrada de Josep Ministral). Potser per això es vandalitzà impunement la inscultura neolítica del Bruixot de Mas Polità. Seria un cras engany, tanmateix, pregonar que hem ventat les cendres d’aquesta religió esotèrica/exotèrica. Ja ho deia un capellà figuerenc innominat ("amb les idees molt clares") en un altre escrit de Josep Maria Salvatella: "No, no hi crec. […] Oh! D’haver-n’hi, sí que n’hi ha!".

Subscriu-te per seguir llegint