Hi va haver un dia, cap al 1983, en què Eusebio Unzué, com a ajudant de José Miguel Echávarri, se’n va anar al Tour amb un grup entusiasta de ciclistes vestits amb l’uniforme del Reynolds. Ángel Arroyo va fer segon per darrere de Laurent Fignon i Pedro Delgado va començar a posar dret un país. Unzué fa 44 Tours, que no és pas poc. A 71 anys continua al capdavant de l’estructura del Movistar. Abans venien a guanyar a París. Ara a emportar-se una etapa, mentre negocia el futur de l’equip i la incorporació de Paula Blasi a l’estructura femenina.

El ciclisme d’ara no té res a veure amb el del 1983.

Ara sembla un altre esport. No té res a veure amb el del segle passat i l’única cosa en comú que hi té és el vehicle de feina, que és la bicicleta, que també ha evolucionat. I el canvi no solament s’aprecia en quatre dècades, sinó que si veiem el ciclisme de fa deu anys tampoc té res a veure amb l’actual. L’arribada de recursos a aquest esport ha provocat una revolució. Ha sigut de por, el que s’aprecia en la mitjana que fan els ciclistes en cada etapa del Tour. Fa 40 anys, un dia de muntanya s’acabava a una mitjana de 36 o 37 quilòmetres per hora i avui els corredors acaben a 43 quilòmetres per hora. No s’esgota el camp de l’evolució; en els entrenaments, els equipaments de la bicicleta, rodes, pneumàtics i aerodinàmica, la feina als túnels del vent, gairebé com si fóssim sobre cotxes de fórmula 1 o MotoGP. Els patrocinadors tècnics cada vegada s’hi impliquen més.

Ara veiem la famosa Espada d’Induráin amb què disputava les contrarellotges i sembla una antiguitat.

En el seu moment, l’Espada d’Induráin va poder ser fins i tot una bicicleta galàctica, però és incomparable amb les bicicletes de l’actualitat. Tampoc tinc dubtes que grans estrelles del passat com Induráin s’adaptarien i ara estarien entre els millors. Cadascú va córrer el Tour amb els millors mitjans que tenia en la seva època.

No obstant, malgrat disposar de tots aquests avenços, vens al Tour i et trobes amb Pogacar.

El que passa és que, a banda de la superioritat manifesta, Pogacar disposa, a més, del millor equip, amb tots aquests avenços que comentem. Té un bloc que li estalvia haver de lluitar de tu a tu amb els principals rivals. Ells controlen el Tour i neutralitzen tots els contrincants amb què Pogacar es troba amb una carretera oberta per oferir les exhibicions que fa i ratificar el seu domini total.

Hi va haver una època en què el Movistar, amb la seva actual denominació o les passades (Reynolds, Banesto, Illes Balears, Caisse d’Epargne), venia cada temporada a guanyar el Tour.

El Tour sempre ha sigut la cursa que ha marcat la naturalesa d’aquest equip des que vam començar, l’any 1983, i vam arribar en segona posició a París amb Ángel Arroyo. Sempre teníem un líder pensant en les grans voltes i les curses d’una setmana. Fins i tot vam lluitar per guanyar clàssiques amb un corredor de gran versatilitat com era Alejandro Valverde. Ara a nosaltres ens passa el mateix que a gairebé tots els que correm el Tour. Anem amb el líder de torn per mirar d’acabar tan bé com puguem. Lluitar per la victòria és impossible no solament amb Pogacar sinó també amb Vingegaard. Entre tots dos guanyen totes les curses des de fa cinc anys. A sobre, nosaltres hem tingut la mala sort que les caigudes o la salut no han respectat els nostres líders aquesta campanya.

Queda més de mig Tour. ¿Què pot fer el Movistar fins a París?

Venim al Tour amb la intenció que el nostre líder belga, Cian Uijtdebroeks, lluiti per un bon lloc en la general. Va arribar a Barcelona després de superar una grip, però va agafar una gastroenteritis i va haver d’abandonar. Ara estem supeditats a l’objectiu de conquistar una etapa. I no hi cap la desmoralització. Si traiem les etapes que acaben a l’esprint o les que són per als líders de la general, ens queden poques oportunitats que donen els dies per a escapades. I és el que fem des de Barcelona. Col·loquem corredors en les fugues i a veure si hi ha la sort d’arribar a aquest triomf. El ciclisme no són matemàtiques i moltes vegades cal improvisar sobre el terreny.

Però, és clar, després passa el que va passar diumenge. Es cola Pablo Castrillo en la fuga bona i allà hi ha Van der Poel.

La victòria de Van der Poel es va convertir en una recompensa per al ciclisme perquè va ser espectacular. El nivell del Tour és tan alt que, si treus Pogacar i Vingegaard, després et trobes amb una qualitat enorme de corredors que tenen el mateix objectiu que nosaltres: guanyar una etapa.

Mentrestant, Telefónica els ha demanat que busquin un segon patrocinador.

Ja fa 16 anys que estem junts i tenim contracte fins a finals del 2029. Com que som conscients que les estratègies canvien, busquem un segon patrocinador amb la possibilitat que ells s’apartin si algú ens vol absorbir.

¿Ha fitxat Paula Blasi per a la temporada vinent?

No en tinc ni punyetera idea.

Apa... ¡No m’entabani!

Paula Blasi és l’objectiu de molts equips perquè la seva progressió és espectacular i hi ha negociacions perquè el nostre desig seria comptar-hi.